M’he animat a escriure sobre el tema del Castell, en vista de les poques informacions que he vist del que ha estat una gran fita pel poble de Sentmenat: la consecució de la propietat d’aquest emblemàtic edifici. A més, algunes d’aquestes semblen que vulguin més malmetre que ajudar, a part també de confondre més que d’aclarir. Això sí: ho faré des d’una visió més personal de les vivències viscudes, amb esperit crític, aportant altres punts de vista i que tampoc serà un relat minuciós de les dades i dates malgrat en deixi algunes (penso que aquesta feina amb més profunditat la deixo pels historiadors i/o periodistes especialitzats que, més imparcialment i amb més temps, ho poden fer millor). Refrescaré una mica la meva memòria i intentaré posar les coses (i les persones) al seu lloc en tot aquest llarg procés que encara el govern municipal de CiU amb les seves incongruències i incompetències no ha estat capaç de concloure (ja que ara hi ha una suspensió de llicències subjecta a reclamacions).
Vull començar agraint i testimoniant les figures dels primers alcaldes de Sentmenat, després de la recuperació democràtica, Joan Torrents i Joan Guàrdia (ja difunts els dos) que, al front dels seus respectius governs municipals a l’Ajuntament i que, en els diferents mandats, van deixar molt camí fet per la recuperació com a patrimoni públic de l’edifici emblemàtic del Castell de Sentmenat. I, cal dir-ho, amb el suport més o menys explícit del principal grup a l’oposició.
Els inicis de la negociació amb els Marquesos van començar al 1979. Cal tenir en compte que, un any abans, es va aprovar El Pla comarcal de Sabadell i aquest definia clarament els creixements urbanístics de Sentmenat. Amb la qual cosa es possibilitaven acostaments per ambdues parts, i així va ser. L’estat de dret s’havia de posar en pràctica i la demanda del poder públic a través de les institucions (Ajuntament) estava més que justificat, malgrat la incomprensió inicial dels titulars del Castell (primer la vídua del Marquès i més tard el seu hereu) en cedir primer l’ús i després la propietat, amb la seva negativa resposta, sempre que se’ls hi demanava i van ser moltes vegades.
Amb els treballs de la revisió del Pla General d’Ordenació Municipal (PGOM) es va signar al 1996 un gran conveni urbanístic amb el qual s’aconseguia gratuïtament la propietat del Castell i el seu entorn. Amb això també es marcaven els límits a creixements futurs, quedant com una frontera infranquejable el terreny urbà del sòl protegit no urbanitzable. Quin gran èxit municipal! Ara sembla que tot aquests procés es vulgui menysvalorar! Amb el canvi s’ordenava i s’ampliava el sector amb la inclusió de l’edifici (ja que era urbanitzable amb l’anterior Pla comarcal) i es cedia una gran zona verda de quasi 67.000 m2 al voltant del Castell i la cessió de la propietat d’uns terrenys urbanitzables a la plana de Can Ramoneda al municipi. A part d’altres cessions que l’Ajuntament ja havia fet seves, a més d’arranjar-les, però encara no es tenia la propietat al Parc de la Riera.
Va ser l’aprovació per unanimitat a l’Ajuntament de Sentmenat i després pel Govern de la Generalitat al novembre de 1998 on s’aprova definitivament el PGOM: això va provocar que es tirés endavant, promogut pel Marquès i els seus tècnics, el Pla parcial del Castell, també aprovat per unanimitat a l’Ajuntament i per la Comissió d’Urbanisme de Barcelona al desembre del 2001. Fins aquí tot normal, amb les lògiques reunions, negociacions i acords per formalitzar l’esmentat Pla parcial, amb tots els seus planells, dibuixos i fitxes urbanístiques.
Al 2003 s’inicia un nou mandat a l’Ajuntament amb l’imparable desenvolupament urbanístic provocat principalment del nou PGOM i el boom immobiliari general que també afectava el nostre municipi, tot havia de ser ràpid i fàcil. A nivell polític CiU passa de 3 regidors a 4 i posa a la senyora Colomé al front canviant la posició fins llavors, diguem, més responsable i participativa en relació al creixement urbà pautat de Sentmenat. També ERC canvia el seu regidor i les seves posicions (puc entendre a ERC per la seva falta de compromís), però m’és més difícil entendre a CiU el seu canvi a no ser, i crec que aquesta és la raó, que s’aprofités del desgast polític del PSC pel que suposa tantes obres en aquells moments en marxa a Sentmenat. No fa falta descriure més aquest detall i quedem entesos (ja que són prou conegudes i alhora contradictòries les relacions d’aquest grup polític de dretes amb el sector immobiliari).
Així com l’aparició a l’escena política d’un anomenat grup de veïns que deien (i encara diuen) que estimen el poble (no són els únics que es poden atribuir aquest fet). Aquí també ens hauríem de preguntar quin poble volem? Gran, petit, mitjà, amb muralles de tot tipus… I, quina legitimat tenen per decidir-ho? A més del suport d’una entitat de caràcter ecologista coneguda a la comarca per la seva intransigència en acceptar desenvolupaments urbans ordenats i infraestructures viàries necessàries.
Per continuar el Pla parcial del Castell s’havien de materialitzar les cessions i aquestes tenien que ser lliures de càrregues i de llogaters. Val a dir que l’embolic que tenia el Marquès amb el registre de la propietat va provocar que això no fos fins al febrer de 2005 i també va ser en un altre acord municipal condicionat a les cessions que s’aprovava de forma definitiva el projecte de reparcel·lació del sector del Castell. Aquí CiU es va desmarcar per primer cop de la línia seguida fins llavors. A més a més, una errada (que va provocar canvis administratius dins l’àrea d’urbanisme en aquells moments) en no tenir en compte, en el període d’exposició pública, una al·legació presentada pels grups que he explicat més amunt. Tot això va comportar una nova al·legació aquesta oportunista d’ERC; ara també vull deixar clar també que hi tenien dret, faltaria més! Estem en una democràcia.
Aquestes al·legacions van ser finalment rebutjades en el Ple municipal de l’abril de 2005 amb el següent argument jurídic i tècnic dels serveis municipals de novembre del 2004 que hi ha a l’expedient administratiu (el transcric ja que es prou entenedor):
“Per tant proposo es desestimi l’al·legació de que es declari nul el projecte de reparcel·lació aprovat inicialment, per entendre que les mancances i errades no l’invaliden, tot i que caldrà fer les esmenes corresponents en el mateix. Així considero que, sense necessitat d’un nou període d’exposició pública, caldrà denominar el projecte de reparcel·lació i no de parcel·lació, indicar en la documentació gràfica i escrita del projecte la data en que es que ha estat aprovat inicialment, especificar l’afecció de les finques al pagament de les despeses d’urbanització i les altres despeses del projecte, indicar la data en que es va donar conformitat al text refós, fer referència a que l’Ajuntament no participa en els costos d’urbanització del sector i determinar les condicions de constitució d’obligatòria entitat urbanística de conservació.”
També hi va haver un tràmit anterior que va deixar ben clar que el procediment que es va seguir, així com l’important paper avalador que tot el procés ha tingut per part de la Generalitat, a través de la Direcció General d’Urbanisme amb la implicació directa del Conseller Joaquim Nadal que va declarar inadmissible la solicitut de revisió per part dels grups opositors del Pla parcial del Castell a l’abril de 2004.
Per part del govern municipal en aquelles dates i a l’empara del planejament vigent i dels acords presos (ja que eren la millor defensa política i jurídica) per entomar millor totes les propostes que arribàven: des de desfer el conveni per part del Marquès i els seus tècnics, com fer un nou Pla parcial per part dels opositors. El cert era que el deteriorament, cada vegada més aparent del Castell, feia que tornar enrere hauria estat un greu error. Amb la complicitat de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat i seguint una estratègia conjunta, com era assegurar la propietat pública de l’edifici, va permetre més tard signar un conveni per la seva restauració, al juny de 2006 amb 1.680.110 euros, posant el 50% cada administració.
Una altre patacada que van rebre els grups opositors, va ser la sentència del Jutjat contenciós administratiu de Barcelona de setembre de 2007 que donava la raó a l’Ajuntament de Sentmenat i donava per bo el Pla parcial del Castell. Aquesta estava basada en uns antecedents, fets provats i fonaments de dret que són: Inadmissibilitat de les pretensions referides al Pla parcial, sobre la manca de publicació del Pla i les seves conseqüències, sobre la discrepància en quant a la superfície del sector, sobre la densitat d’habitatges i sobre la suficiència de les prescripcions de la reparcel·lació.
No prou convençuts amb aquesta sentència aquests mateixos opositors apel·lant al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (uns bons calerons els hi deu haver costat) i aquest, al gener d’enguany, declara ineficaç el projecte de reparcel·lació del Pla parcial del Castell. Val a dir que és ferma i que no es pot recórrer. Aquesta ineficàcia no dóna a entendre la invalidesa sinó que, per tenir eficàcia, calia la publicació de la normativa urbanística. El que succeeix és que s’aprova la reparcel·lació amb anterioritat a la publicació del PGOM al 2005; perquè així ho van decidir tots el grups municipals a l’Ajuntament al 1998 i amb el suport normatiu de la Generalitat de Catalunya, que ara no ha valgut segons la sentència d’apel·lació. Com més d’un ha dit, això és un tecnicisme judicial, perquè el que realment buscaven era carregar-se el Pla parcial del Castell i no ho han aconseguit. Fets i no paraules, amics!
Un detall de les consideracions escrites a l’acta de la sessió extraordinària del Ple municipal de l’1 de juny de 2010 deixa ben clar com ha acabat tot i que diu:
“Ambdós informes han estat coincidents en assenyalar que l’únic acord anul·lat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va ser el de l’aprovació definitiva del Projecte de reparcel·lació. Per aquest motiu, en data 1 de juny de 2010, es procedeix a donar compliment administrativament a la Sentència dictada i s’anul·la l’acord de data 7 d’abril de 2005, per a continuació procedir a aprovar de nou de forma definitiva el Projecte de reparcel·lació del sector El Castell, acordant procedir a comunicar l’acord al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per posar així fi a dit expedient.”
Bé tot això ho he volgut explicar perquè hi ha hagut massa “mala llet” al llarg d’aquest procés i, el que més greu em sap és el fet que, una gran actuació com ha estat que el Castell de Sentmenat passés de mans del Marquesat al poble que ha sotmès i se n’ha aprofitat al llarg de la història, passi per una qüestió urbanística mal feta. Amb tants esforços i il·lusió de persones honrades i honestes que han posat el millor saber i fer en que aquesta operació sigui avui una realitat.
Ara no puc deixar de dir el dolents que han estat i són els de CiU amb tot aquest procés i que encara volen continuar allargant el tema políticament (em consta que el PSC els hi ha ofert col·laboració per sortir del nou embolic que ells sols s’han posat). A part de donar credibilitat a una pretesa malmesa del paratge, quan ells, amb la seva ineficàcia, manca de credibilitat i mala gestió econòmica de l’Ajuntament, són incapaços de dignificar i donar vida als voltants del Castell per l’ús de la gent, la qual vol gaudir d’aquesta nova propietat municipal ara i per sempre.
El temps, afortunadament, posarà a cadascú al seu lloc.
