Espero que us agradi i us il·lustri.
#1. Importa el que és important
Periodistes, publicistes i polítics tendeixen a sobredimensionar la transcendència de les campanyes electorals i de cada moviment tàctic que fan els partits. En realitat, els resultats electorals, a grans trets, es poden predir mesos abans de les eleccions. Les maniobres de campanya tenen un impacte molt limitat. Sabem positivament que el cicle econòmic és un dels elements decisius per determinar càstigs i premis als governs.
#2. La voluntat popular és molt difícil de conèixer
Sovint comentaristes i polítics repeteixen frases del tipus “el què interessa a la gent és…”; ‘el què els catalans demanen és…” ? Doncs bé: sabem positivament que aquesta mena d’afirmacions normalment són mers instruments retòrics. És molt complex saber què vol la gent, per diversos motius:
1.La gent no és molt ideològica – creences polítiques sovint inconsistents.
2.La majoria de la gent no té opinions polítiques molt fortes – baix interès per la política.
3.Molta gent defineix les seves posicions a partir del que diuen o fan líders i partits – heurístics.
4.Les enquestes són imperfectes – ús prudent.
#3. La voluntat popular potser ni tan sols existeix
Els ciutadans tenen preferències, però agregar?les per conformar una “voluntat popular” no és una tasca fàcil. Podem pensar en 5 criteris desitjables per agregar preferències, per prendre decisions col?lectives:
1.Decisions col?lectivament racionals.
2.Sense restriccions (que es puguin plantejar alternatives).
3.Unànimes (o majoritàries). Decisions basades en el consens seria idoni, més democràtic.
4.Independents de noves alternatives (que no et fan canviar l’opinió).
5.Sense dictadors (capaços d’alterar la decisió per la seva notorietat).
Doncs bé, sabem des dels treballs de Kenneth Arrow (1951) que NO és possible trobar un mètode d’agregació de preferències que pugui satisfer simultàniament els cinc criteris. Per tant, sempre que prenguem decisions col?lectives estarem en situacions imperfectes. Hem de ser més cautelosos en la nostra valoració de la democràcia.
#4. Els governants no tenen un ‘mandat’ dels electors
Molt sovint sentim dir als governants que els electors els han triat perquè fessin X o Y, o que tenen ‘el mandat dels electors’ de fer determinades coses. Si tenim en compte el que hem vist als punts #1 (importen les coses importants), #2 (la voluntat popular és molt difícil de conèixer) i #3 (la voluntat popular potser ni tan sols existeix), haurem de concloure que aquesta mena d’afirmacions tenen poca base.
#5. Els sistemes electorals determinen els sistemes de partits
Unes de les poques ‘lleis’ que ha enunciat la ciència política són lleis de Duverger (1950s), que fan una sèrie de prediccions sobre els efectes dels sistemes electorals. A grans trets, aquestes lleis prediuen que els sistemes electorals majoritaris afavoreixen el bipartidisme i els sistemes proporcionals afavoreixen sistemes multipartidistes.
Aquestes lleis tenen excepcions i fallen en alguns països. A més, s’han anat refinant molt amb el temps, però la base resta la mateixa. La raó fonamental és el vot estratègic: els ciutadans aprenen com funciona el sistema electoral i adapten el seu comportament al que és òptim.
#6. Els partits són importants
Sovint sentim el terme ‘partidista’ o ‘partidisme’ emprats amb connotacions negatives. Predomina un cert discurs que defensa que els polítics haurien de deixar de banda les seves preferències o els seus interessos partidistes i treballar junts ‘pel bé comú’.
El problema és que, com hem vist, no és gens fàcil determinar què és la voluntat popular o el que entenem per “be comú”. La gent té preferències diferents. Per això és important que els partits agreguin una part de les preferències (no totes) i que, en cas de guanyar, apliquin el seu programa.
Els ciutadans, arribat el moment de les properes eleccions, poden avaluar i triar si volen seguir amb el mateix govern o opten per un programa diferent.
Si totes les decisions s’han de pactar, o els partits tendeixen a assemblar?se cada vegada més, aquest mecanisme bàsic de funcionament de la democràcia se’n ressenteix.
#7. La majoria dels ‘independents’ prefereixen algun partit
Quan fem enquestes, una part important dels ciutadans ens diuen que no tenen cap preferència partidista, que no hi ha cap partit que sentin més proper a les seves idees que els altres. Aquesta constatació ha generat moltes teories sobre el creixement dels votants independents i el desalineament. A la pràctica, quan s’ha investigat amb més detall, s’ha vist que la majoria d’aquests ‘independents’ en realitat tenen preferència per algun partit.
D’altra banda, quan s’ha estudiat qui són els autèntics ‘independents’, no s’hi ha trobat els ciutadans ben informats, imparcials, que analitzen punt per punt les coses de manera desapassionada i prenen les ‘millors’ decisions sinó que s’hi ha trobat gent que no té interès per la política.
#8. Els ‘interessos particulars’ són una ficció
Una de les crítiques que es dirigeixen els polítics entre ells és que defensen ‘interessos particulars’ en lloc del bé comú. Per tot el que hem vist fins ara, queda prou clar que el bé comú és difícil de definir, i que en aquest sentit, tot són ‘interessos particulars’: treballadors, ecologistes, empresaris, etc.
#9. Els moviments no són ‘espontanis’
Sempre que veiem moviments de protesta, solem sentir discussions sobre la espontaneïtat dels moviments, i una acusació força habitual que se’ls fa és que estan ‘manipulats’ per algú. En realitat, per entendre per què la gent protesta, una de les qüestions a tenir present és qui mobilitza: sempre hi ha algú que mobilitza la gent i fa que participin.
#10. Hi ha força coses que sabem que no sabem segur
Molts comentaristes polítics acostumen a defensar com a veritats incontestables algunes idees que, en tractar de contrastar científicament, no tenim la certesa que siguin veritat. Alguns exemples:
1. Els diners aconsegueixen vots (potser només és que els candidats amb més opcions de guanyar reben més diners).
2. La democràcia porta al creixement econòmic (potser el creixement econòmic ajuda a la democràcia. O potser és una relació espúria – a causa d’un tercer factor).
3. La dictadura porta al creixement econòmic (potser el creixement permet els dictadors quedar?se al poder).
4. Els mitjans ens manipulen (potser cada mitjà només ens diu el que espera que vulguem sentir, i potser nosaltres només triem els mitjans que pensem que ens diran el que volem sentir).
5. La gent pren decisions de vot pensant en el seu propi interès (potser sovint només racionalitzen les decisions d’aquesta manera).
6. La gent vota més quan espera que l’elecció serà més competida (no és clar).
*Basat en: Hans Noel (2010) “Ten Things Political Scientists Know that You Don’t” The Forum 8:3 traduït i elaborat al català per @jordimunozm
