Milbrath (1977), va classificar la participació dels ciutadans respecte la política de la següent manera: 30% apàtics, 60% espectadors, 10% gladiadors. Crec que s’ajusta bastant a la realitat.
La participació política de la majoria dels ciutadans es redueix, com sap tothom, a votar en un interval regular de temps en unes eleccions justes, lliures i universals. També és participació política, en tot cas, tractar d’influir en el procés polític a través de diferents accions: presentant-te directament a les eleccions, expressant-te lliurement en els mitjans de comunicació, opinant en les xarxes socials, participant activament en una manifestació, etc.
Les eleccions, a més de transferir la sobirania del poble a uns representants, ofereixen la legitimació del sistema polític. Un sistema polític que no està mai exempt de discussió, i és bo que així sigui. El cert és que aquest sistema de representació parlamentaria es va inventar a finals del segle XVIII per acabar amb el poder absolut de les monarquies i instal·lar en el poder a l’oligarquia burgesa. Hauríem de preguntar-nos si aquest model segueix sent vàlid en un país on creix la desafecció política i el malestar vers els polítics és generalitzat. Segons el CIS, el 25% dels ciutadans pensa que la classe política i els partits son un dels principals problemes.
Hi ha una percepció de la política i dels partits polítics com a subjectes autònoms, allunyats dels ciutadans i dels problemes reals. No donen resposta als reptes més importants, entre ells l’atur i la pobresa accentuada amb la crisi global del capitalisme. S’acostuma a argumentar que la política és tecnificada, difícil d’entendre i els partits polítics massa burocràtics i amb interessos particulars.
Un altre aspecte a considerar és el grau de confiança de les persones vers el seu sistema polític (veure gràfic “Indicadores de la situación política”, CIS, 2012). Aquesta dada marca la major diferència entre societats. A Espanya, com en el cas dels Estats Units, ens trobem en un descens constant de l’índex de confiança política, per sota del 30%. A l’Àfrica és pràcticament inexistent, en canvi en els països escandinaus la confiança en el sistema polític és molt elevada. No cal dir que merèixer confiança és clau per crear sinergies significatives com a individus, doncs efectivament també és clau a nivell col·lectiu. Sense confiança no hi ha projecte possible.
El panorama és depriment, però com vaig escriure en el passat article, alguna cosa està canviant a Catalunya… o ja ha canviat!
Breu anàlisi sobre la participació el 25N
La participació electoral a Catalunya se situa de mitjana en el 60% i a Espanya en el 75%. Com veiem, existeix una abstenció diferencial d’un 15% pel fet que molts votants no donen importància a votar a un parlament català. Tanmateix, el context polític i institucional ha agafat un to radicalment nou en l’últim mes i mig a conseqüència del debat sobre la independència de Catalunya. Segons el catedràtic de Ciència Política de la UAB, Joan Subirats, la participació del 25 de novembre rondarà el 70-75%.
Un altre element que afavoreix la participació és la competència electoral. En les pròximes eleccions veiem un augment significatiu de partits que hi concorreran. Podem distingir diferents projectes segons el model d’estat que proposen els partits: (1) la independència – ERC, SI, CUP –, (2) més sobirania – CiU, ICV-EUiA –, (3) el federalisme – PSC – i (4) l’immobilisme – PP, C’s, UPyD –.
No hem d’oblidar pas un altre debat, el de les solucions a la crisi: els que opten per seguir ajudant la banca i afavorir millors condicions pels creadors de riquesa (els empresaris) o els que opten per ajudar directament les persones i fer un repartiment equitatiu de la riquesa.
La manifestació de l’11 de setembre ha posat de manifest que la societat civil i l’associacionisme de base a Catalunya va per davant dels partits polítics i les seves estructures burocràtiques. És feina doncs dels partits, de donar resposta als nous reptes, reinventar-se o morir en l’intent. És hora de que la política surti de l’hermetisme parlamentari del segle XVIII i abraci una nova política del segle XXI.
