JAUME DOLENT / 17.14 de l’11 de setembre de 2013, La Jonquera. Amb un crit de victòria, una filera interminable de sentmenatencs s’alça donant-se les mans a cavall dels trams 709 i 710 de la Via Catalana al Km. 772 de la N-II. Per la radio sonen les campanes de la Seu Vella de Lleida i els locutors anuncien que la cadena s’ha completat amb un èxit rotund des del Riu de la Sènia fins al Pertús i ha entrat al País Valencià i al Rosselló. Hi ha gent suficient per fer més de tres cadenes a tots els trams del recorregut.
Els de Sentmenat ens felicitem, alhora que felicitem tots els catalans que han fet possible aquesta gesta. De sobte, algú es pregunta si a la vila ha quedat algú per enregistrar el repic de campanes, ja que cal produir una pel·lícula amb tot plegat. No ho sabem. Aquí som uns sis-cents, gegants inclosos, vinguts amb 8 autocars i molts turismes, però sabem del cert que molta gent de Sentmenat ha viatjat a les terres de l’Ebre, també al Penedès, al Tarragonès, al Maresme i al Cap i Casal. Per testimoniatge, les fotografies que envien familiars, que corren de mòbil en mòbil, guaita l’Anna a L’Ampolla!
Ara comença a passar el fotògraf per enregistrar el moment àlgid d’aquesta aventura i tothom prem les mans contra les mans mentre s’hi posa bé per ensenyar al món tota la bellesa de les accions compartides per un poble que somriu generosament entusiasmat amb la seva llibertat col·lectiva, que ja veu a tocar. Mentrestant, serenor en la placidesa de saber segur que s’ha guanyat, almenys, aquesta batalla i, en relaxar-te, la ment viatja als inicis de l’aventura quan a finals de maig el Secretariat de l’Assemblea.cat va presentar l’esbojarrada idea d’imitar l’epopeia bàltica. Algú de la sala va preguntar i si plou? Doncs ha plogut, a la Selva, i a La Jonquera hi hem arribat aquest matí amb tramuntana. El temps ens ha respectat força en general i el cert és que els dies precedents no les teníem pas totes. No obstant ningú no ha fallat ni que fos per mandra de mullar-se. Aquets matí, davant del Coro, a les 11.10 h. els autocars han trigat els previstos 20 minuts a omplir-se i hem sortit amb vuit de retard per qüestions purament tècniques.
Vam sortir d’aquella reunió de finals de maig entre il·lusionats i escèptics. La cadena permetria visualitzar la massa de manifestants i causaria impacte mundial? Faria bo? Seríem capaços de convocar prou gent per tancar-la? Trobarien la idea tant brillant, tots els nostres compatriotes? De fet era una cosa simple, però molt potent i ambiciosa quan a organització. De seguida es va donar pas les activitats d’escalfament prèvies com ho fou el concert massiu del Camp Nou, l’estelada d’espelmes de la Plaça de la Vila a més d’una presentació oficial, i molts voluntaris amunt i avall, tot el mes de juliol, amb taules informatives aprofitant qualsevol esdeveniment, festa o concentració de persones. Mentrestant botigues transformades en oficines d’allistament, disseny i impressió de tiquets i propaganda, llistats d’excel amb altes a La Jonquera, baixes que marxaven a la Batalla de l’Ebre, autocar sí i autocar no; Samarreta XL pagada amb antelació i servida amb retard per problemes logístics. Quantes en vols? De la talla que sigui! Me la faré petita amb un Overloock que té la meva cosina de Caldes!
Vam descansar un parell de setmanes a l’agost, però a mesura que s’acostava la Diada el ritme frenètic anava augmentant. El centre neuràlgic, al cafè del Coro, i el logístic i de relacions públiques a l’estanc Ramoneda. A banda de les reunions de coordinació setmanals en algun lloc del Vallès, molta part de la feina, sobretot la coordinació amb les territorials i Secretariat de l’Assemblea.cat es feia per correu electrònic i aplicacions del núvol, però obligava a anar a dormir a hores intempestives. Calia tenir-ho tot previst: llistat de seients d’autocar perfectament quadrats malgrat el garbuix d’apuntats amb diverses condicions a la carta, samarreta sí, samarreta no, i a darrera hora el titànic esforç de desplegament de barrakes per la festa major, per anar escalfant l’ambient, recollida de signatures a la plaça, visita a La Jonquera, comunicació i propaganda, retolació, recopilació de normes d’organització, seguretat, instruccions i indicacions per facilitar la jornada a tots els participants i fer-los un dia més agradable, fins que n’hi ha que els bull l’olla de pressió i no poden passar sense embolicar més la troca i s’encaparren a fer seguir el Menna, la Caterina i la Laia. Ja el tens desmuntant-los per viatjar endreçats a les bodegues de les naus cap a Ítaca.
A tres quarts de dotze, per la carretera de Polinyà miraves cap a Montseny i negrors de tamborinada no presagiaven res de bo, però cap al migdia a la Jonquera ja lluïa tímidament el Sol. L’arribada ha estat tranquil·la ja que el grup de Sentmenat era el més nombrós d’aquells trams, arribava prou d’hora i disposava de molt d’espai d’aparcament, el qual s’ha anat omplint després amb turismes, molts d’ells també de la nostra vila. Els participants s’han repartit pels diversos establiments i zones de lleure on poder fer un mos abans de la Via. Alguns que han volgut apropar-se al poble han pogut comprovar que els carrers de La Jonquera eren un anar amunt i avall d’estelades, tothom amb samarreta groga, l’Anna fent un cafè amb llet en una terrassa del carrer Major envoltada de joves atletes olímpics per la independència amb posat de murris que després t’ho explico.
A les quatre reunió al punt de trobada, davant de l’hotel Tramuntana. La gent ha començat a arribar-hi a partir de dos quarts, però el Menna, la Caterina i la Laia encara han trigat una mica. En vint minuts han anat apareixent sentmenatencs per totes bandes i de sota les pedres. És impossible que tota aquella gernació hagués baixat dels 8 autocars. Allà hi havia molta més gent de la que en principi s’hi havia inscrit! I aquesta munió, persona a persona, individu per individu, és l’autèntic tresor que avui cal lloar i preservar . No som un poble d’anyells de seguici amb consciència automàtica, sinó un col·lectiu de gent diversa amb un compromís acceptat sobre un projecte nacional
, ni millor ni pitjor que els altres, però diferent i nostre, volgut, interioritzat i manifestat alhora, que cerca l’harmonia i l’amistat amb els altres pobles i nacions, sobretot amb els que hi ha més a prop, amb l’objectiu d’aportar lliurement i il·lusionats el millor de tots nosaltres al futur de la humanitat.
, ni millor ni pitjor que els altres, però diferent i nostre, volgut, interioritzat i manifestat alhora, que cerca l’harmonia i l’amistat amb els altres pobles i nacions, sobretot amb els que hi ha més a prop, amb l’objectiu d’aportar lliurement i il·lusionats el millor de tots nosaltres al futur de la humanitat.
Una estona abans de les quatre ens ha vingut a saludar l’alcaldessa de La Jonquera, que ha parlat amb la Núria i membres de l’Assemblea.cat. Ha expressat la seva gratitud, però tots sabíem que avui les felicitacions són mútues, el país és de tots i la il·lusió, la força i la satisfacció plena ens correspon a tots. Una abraçada a La Jonquera i un gran record pels seus voluntaris que tan bé ens han acollit!
Galeria de fotos
Podeu visitar la galeria de fotos a sentmenat.com
Nota
Si voleu que afegim les vostres imatges a la galeria de Sentmenatencs a la Via Catalana, només cal que ens les feu arribar a premsa@sentmenat.com
