El 14 de gener de 1714 naixia a Can Senosa la filla de Madrona i Gabriel Mas. Aquesta família de bracers havien aconseguit escapar de la devastació que l’exèrcit borbònic escampava aquells dies per tot el Vallès. Cap al tard i amb la fosca, des de la masia dels Aiguasenosa es podia contemplar l’espectacle dantesc del poble de Sentmenat incendiat després de ser vandàlicament saquejat, tal com ho consignen Mossen Josep Valls de Vilella i el vicari Lluís Molins als llibres que es conserven a la parròquia de Sant Menna. Entretant la vila de Caldes corria la mateixa sort i tot era a causa de la intervenció del destacament del Comte de Montemar, comandament de l’exèrcit borbònic. Just al cap de nou mesos queia Barcelona i amb ella s’esfondraven totes les possibilitats de restitució i reconeixement d’aquells sentmenatencs que ho van perdre tot, fins i tot la vida, i sofriren tota mena de vexacions i ultratges.
Estan a punt de transcórrer tres-cents anys d’aquells fets i no sabem que tan abominables crims hagin trencat en cap moment el tel de la letargia de la memòria imposada pels vencedors a cops d’espasa, de bombardejos, de reals decrets i doctrines cavernàries. El dotze de setembre de 1714 es va obrir un llarg parèntesi de por i amnèsia induïda sobre tota una nació que ha impedit retre l’homenatge que es mereixen aquells pobres màrtirs, les víctimes innocents d’uns actes execrables perpetrats per l’exèrcit del rei nostre senyor. Mentrestant encara són morts sense nom, subjectes de rang patibulari o reus, sense dret d’apel·lació, conformats a l’anonimat o a la vergonya amarga de morir com a proscrits.
Ara que corren temps d’humanisme i que la Declaració Universal dels Drets Humans presideix totes les proclames de pau que es fan i es desfan, ara que els pobles furguen en la seva memòria per trobar les raons dels errors del passat i així evitar mals futurs, ara que les societats s’adrecen a les víctimes dels crims de la història per fer-se perdonar davant les generacions venidores i d’aquesta manera retre’ls homenatge i restituir-los la dignitat de persones, ara que fins i tot el Papa Francesc inclou la misericòrdia a la farmaciola de primers auxilis de tot bon cristià, ara, els sentmenatencs, tenim un deure: cal que tanquem la ferida oberta per Felip V a la nostra vila. És necessari que recordem els nostres avantpassats ultratjats, violats i occits. Hem de prendre temps per reflexionar sobre l’odi que aquell 14 de gener va devastar el nostre poble, hem de saber perdonar i alhora rescabalar de l’oblit els nostres rebesavis i restituir-los en la memòria col·lectiva apropant-los al record i als llaços de família que s’estenen d’ençà i fins ultra l’horitzó de la transcendència.
Per retornar-los allò que els devem en haver lliurat llur vida també és necessari que els fem la promesa de treballar de valent per fer un país millor, lliure, obert i acollidor, un país ple, sense rèmores, ni odi, ni males passions: un gran país habitat per persones lliures, il·lusionades amb el més atractiu dels projectes col·lectius. I cal que fem totes aquestes promeses solemnement, sota la direcció de les autoritats de la Vila i, si fos possible, amb la presidència del govern del nostre país. El lloc? La plaça del Cementiri Vell, l’ossari dels avantpassats i l’indret on el senyor feudal hi tenia parada la forca.
Tenim un deure
