M’he pres el meu temps per meditar una resposta a l’últim article d’en Vilaró.
Conscient de que tothom viu el viatge segons la barca que disposa, i dient per endavant que la meva barca es troba sèriament amenaçada, com totes les barques de qui un dia va apostar per una petita empresa amb recursos personals, em permeto algunes reflexions.
Segons article de Joaquim Solé publicat en el blog de Josep Vilaró:
“La crisi de les finances municipals és el resultat de tenir pocs ingressos i massa despesa”.
La meva pregunta es….qui n’és responsable de aquesta disbauxa??
“L’excessiva despesa es deu a despeses de manteniment i explotació d’equipaments excessius o sobredimensionats, a una plantilla de personal rígida i a un pagament obligat d’amortitzacions i interessos de préstecs desbordants…”
Segueixo preguntant …qui n’és responsable d’aquesta disbauxa??
“Solucions? En conseqüència, reduir, poc o probablement molt, el nivell de serveis prestats als ciutadans”
Qui dius que ha de pagar les conseqüències d’aquesta disbauxa??
“Explicar la realitat”:
la realitat es que molts dels diners que han sortit de la butxaca del contribuent han anat a salaris desorbitats, personal no necessari, càrrecs inventats, administracions duplicades, al manteniment i explotació de equipaments sobredimensionats a vegades de dubtosa primera necessitat (ho diu aquest senyor), Corrupció impune, frau…..
“ Explicar amb Sentit positiu i esperançador…”
Les famílies sense feina i les petites empreses collades fins al coll de despeses,i cap ni una actitud positiva per part de les administracions o bancs. Intenta no pagar la hipoteca o no fer front a l’IRPF o a l’IBI .On hi veiem un missatge esperançador en tot això?
Això és el què ha de fer un govern municipal que procuri per d’interès general. No farien això mateix un pare i una mare que han d’explicar als fills adolescents per què s’han de replantejar el nivell de despeses familiars, tant si s’havien embarcat amb un préstec asfixiant com si solament han disminuït les seves rendes familiars?
Pare? Mare? Jo he viscut una crisi amb els meus pares, una molt dura, però els primers en privar-se de tot eren ells i si hi havia una pesseta era per nosaltres, les seves filles. La austeritat i les privacions van ser compartides per tots.
És fàcil acostumar-se que l’Administració pública ens ho subvencioni tot, si no ens ho regala quasi tot.
REGALA??
Doncs que es el que pago jo cada mes a la seguretat social o cada tres mesos a hisenda i varies vegades l’any a l’ajuntament…una donació a les germanes de la caritat??
“La família no pot “tancar” el negoci.”
Si…si que el pot tancar. Es pot quedar sense res, carregat de deutes i amb una depressió de cavall.
“Mesures?Dures! Però com més aviat s’afrontin, millor. A Catalunya estem més acostumats a pagar pels serveis públics.”
Mesures dures? Si:
Perseguir el frau fiscal de les grans fortunes.
Que el que més té mes pagui, no com ara que es a l’inrevés.
Castigar durament la corrupció.( a tornar els diners carai i si cal garjola)
Que els politics responguin personalment de una mala administració de diner públic.
Reformar la manera de fer les lleis…(Si qui fa la llei se’n beneficia estem perduts)
Regular els salaris dels politics ,
eliminar els privilegis i la apoteosi econòmica de molts personatges.
perseguir les baixes fraudulentes,
perseguir els aturats amb treball en negre,
reduir despeses donant prioritat absoluta al tema sanitat i educació. El demès es secundari.
i mes…i mes…i mes….
Si…calen mesures dures.
A cada una de les nostres cases, cadascun de nosaltres es responsable de la seva gestió. El que va estirar mes braç que màniga ara ho paga , però ho paga ell !no ens implica a tots en la seva agonia econòmica!O algú paga un impost per fer front a la despesa de les famílies que no poden assolir el deute personal?
Us diré el que penso.
Es tracta de una espoliació a la base de la piràmide. Meticulosament organitzada.
Si no obrim els ulls, si no remem tots a l’hora, estem perduts.El “Salvese quien pueda” no es la solució.
El que li passa al veí demà et vindrà a tu si ets membre de la base de la piràmide..Tot es qüestió de temps.
I tant que hi hà esperança, pero sols des de la lluita, reclamar alló que per dret ens pertoca i exigir una gestió neta i clara.
Un abraçada a tots.
