Tenien tota la legitimitat que els hi donava la força del milió de catalans que es van manifestar contra la sentencià del tribunal constitucional retallant l’Estatut. Podien donar per una vegada un cop de puny sobre la taula de l’estat i dir prou. Tenien l’obligació de deixar de banda els interessos de partit i posar-se a defensar tots junts el que el poble de Catalunya els hi demanava: No acceptar la sentència perquè la nostra voluntat com a poble està per sobre de la d’un grupet de jutges espanyols.
Els nostres polítics, per decència, per dignitat, per ser fidels al poble de Catalunya que els ha escollit, per no trair-lo, havien de plantar-se i dir que l’Estatut que el poble de Catalunya va votar en referèndum no és toca, i si no cap a la seva constitució, que la canviïn, o nosaltres ja ens farem la nostra.
Però no, una vegada més ens tornen a malbaratar el somni. Fàstic de polítics miserables que només lluiten per la seva conveniència.
Potser és l’hora d’algú arrauxat com en Jan Laporta i que sigui el que Déu vulgui. Perquè, fins ara el que vol el poble de Catalunya no ens ho defensa ningú.
