JOSEP VILARÓ / De la mateixa manera que en aquest llarg procés, que no acaba precisament el 9N, he vist, sentit, llegit i també he participat opinant, de forma més o menys activa a través de la xarxes socials, dels posicionaments de cada part i també prenent-hi part; he de reconèixer l’enorme esforç que per part de tothom s’ha fet en posar el tema del vot en el centre mediàtic dels que participem del debat polític; sobre la Catalunya del passat, present i futur.
Per tot això sóc lliure de fer i dir allò que penso. No m’agrada ni iniciar un procés de separació de Catalunya d’Espanya, amagat en el famós dret a decidir, ni tampoc l’immobilisme dels poders d’avui a l’Estat espanyol, que no volem moure res a l’empara del dret i la legalitat.
Lluny hem arribat i com ha dit el meu admirat Miquel Iceta, res serà igual, i al final de tan demanar votar sobre el futur encaix de Catalunya a Espanya, es farà. Això sí, després del 9N, i ho haurem de fer, això sí, bé. Com? aquest és el veritable problema, i quins seran els protagonistes per dur-ho a terme?
Possiblement unes noves eleccions hi ajudaran, i aquestes no només han de ser les de Catalunya. Aquí és on entrem en les estratègies (lògiques en política partidista) de cada un. On Artur Mas (un autèntic supervivent) i CDC (Unió ha quedat un pèl desplaçada) necessita el temps que l’hi ha de donar una bona participació a la consulta (o en diem ja enquesta) ciutadana del 9N, en la que només hi participaran els convençuts; i que confronta amb el temps que no té ERC, que ja es veu demanant la DUI. Però veien en els resultats demoscòpics d’aquests dos que no arribem al 50% del total de l’electorat català, en una situació de màxima confrontació: la d’ara amb Espanya (o l’Estat, com li agrada dir a Mas), malauradament el conjunt de la societat civil catalana o el poble català (denominacions per a tots els gustos), està massa estressada per prendre decisions importants a llarg termini i tem frustrar-se.
Qui gamba a les seves és el PP, al qual el debat català, per al seu electorat a Espanya li va bé: la fermesa i no cedir en res… Aquí penso que és part de la seva debilitat i que ha calculat malament. Així com el cansament pels casos de corrupció que l’esquitxen de ple. A Espanya afortunadament alguna cosa es mou i crec que no és l’immobilisme.
La resta de partits polítics catalans, al meu entendre, han d’apostar per les seves singularitats pròpies, guanyaran prestigi i rellevància si s’aparten d’aquesta bogeria sobre identitats, pàtries i sobiranies. Han d’apostar pel més elemental: més justícia social, reduir les desigualtats, redistribuir millor la riquesa, més drets públics, més democràcia participativa, defensa del multilingüisme i de valors culturals plurals… Propostes senzilles però necessàries per garantir avui la cohesió: social, política i econòmica.
I finalment a Sentmenat ens posem a treballar, que vénen les eleccions municipals de maig del proper 2015 i volem que aquestes provoquin el canvi de govern de CiU i ERC: que ens té abocats dia sí i dia també a aquest lamentable i mandrós debat, en lloc de preocupar-se pel benestar dels nostres veïns i veïnes.
