El fotògraf sentmenatenc Àlex Gómez-Font va viure de primera mà els tres dies del Festival Internacional de l’Arpa, capturant amb el seu objectiu els moments més emotius de l’esdeveniment. El seu testimoni, com a participant de primera fila davant i darrera dels escenaris, queda recollit en aquesta crònica que, en primera persona, ens descriu la magnífica vivència d’un festival en què tot es va conjurar per donar lloc un espectacle fantàstic.
L’èxit de públic —més de 1.000 persones van passar pel festival— que va omplir a vessar l’auditori dels Jardins de Cal Milionari en tots els concerts i que va desafiar la calor fins i tot en els moments en què la canícula apretava de valent, la gran qualitat dels artistes convidats i una organització impecable, van convertir aquest primer festival internacional d’arpa en una iniciativa que caldria dotar de continuïtat. En aquest sentit, l’Ajuntament de Sentmenat ja ha anunciat que està «valorant la possibilitat que aquest certamen tingui un caràcter anual».
Us deixem, doncs, amb la crònica de l’Àlex.
Crònica d’un Festival
per Àlex Gómez-Font
Durant tres dies Sentmenat ha acollit el primer Festival internacional d’arpa, del que m’ha sorprès enormement la seva qualitat i el fet de mostrar un instrument totalment desconegut per a tots. En una època en què estem totalment bombardejats per tot tipus de propostes musicals, com les 30 nits de Sabadell, el Grec i tants d’altres, felicito als organitzadors del festival pel fet d’haver presentat una proposta diferent i nova. La majoria de festivals musicals aposten per la guitarra, el jazz, el flamenc, la música clàssica,… majoritàriament amb valors segurs i noms coneguts que fan que les butaques s’omplin. Per això la proposta de Sentmenat era doblement interessant: primer, per apostar per un instrument poc conegut i després, per erigir-se en la primera vila que organitza un festival d’arpa amb vocació internacional.
Tot i que des d’un primer moment dubtava de la participació de públic, i encara més que tot sortís bé, haig de dir que el festival ha estat molt més rodó del que em pensava. Un públic nombrós va assistir a tots els concerts, però cal destacar el concert de dissabte a la nit que va omplir els jardins de Cal Milionari. En aquest sentit es pot dir que l’organització pot estar satisfeta per l’afluència de públic.
Pel que fa a les propostes que es podien veure en aquest festival, a banda dels concerts —tots ells gratuït—s, hi havia una exposició dels diversos tipus d’arpa que podem trobar dalt d’un escenari. Des de l’originaria Kora (arpa africana), fins les arpes clàssiques de concert.
Centrant-nos en els concerts, es van poder veure diferents tipus de propostes.
El primer concert el van realitzar Arianna Savall i Petter Ujohansen que presentaven l’espectacle Bella Terra, on repassaven la música de la Mediterrània i de Noruega. Durant el concert vam poder gaudir de diversos tipus d’arpa, com l’arpa gòtica i l’arpa doppia. La majoria de les peces eren cantades i moltes d’elles eren peces populars com “El mariner”. El públic estava entusiasmat en tot moment i els intèrprets van rebre força aplaudiments, que van ser recompensats amb un bis.
Maria Lluïsa Ibáñez i Marta Jarne van ser les encarregades d’oferir el següent concert, adreçat a un públic més familiar i on interpretaven diverses peces amb arpes clàssiques de concert. En aquest concert les intèrprets també van aprofitar per explicar les diferents característiques i el funcionament de les arpes.
El dissabte a la tarda hi havia el plat fort del festival, ni més ni menys que tres concerts que mostraven tres arpes amb característiques molt diferents.
El primer dels concerts va anar a càrrec de Jochen Vogel, un alemany que ha estat l’encarregat de recuperar l’arpa metàl·lica irlandesa, a la qual ha aportat tècniques i sonoritats d’altres instruments tal i com es va veure en el repertori que va interpretar, com per exemple una peça originària per saxo i que Vogel havia adaptat per ser interpretada per arpa. A més, algunes de les peces de l’intèrpret també eren cantades. De Vogel cal destacar el fet d’aparèixer sol dalt de l’escenari, mostrant-nos el so de l’instrument nu, cosa lloable. L’únic inconvenient d’aquest concert va ser la calor que feia, força insuportable.
Després de Vogel i amb força retard arribava el concert que oferien Sam Sussoh, Ignasi Coromina i Atsú Nyadezor, amb l’arpa africana com a principal protagonista, tot i que també s’hi van poder veure altres instruments com la guitarra i el didgeridoo. Sota el meu punt de vista, aquest va ser el concert més fluix ja que va ser força repetitiu i monòton, basant-se amb la percussió africana que tantes vegades ha estat espoliada i interpretada per multitud de músics.
El darrer concert de dissabte va anar a càrrec Ismael Ledesma, el plat fort del festival i una de les principals figures internacionals de l’arpa, i més concretament de l’arpa guaraní, que es va fer acompanyar per un guitarrista i un percussionista. Des del primer moment aquest trio va sonar excel·lentment i va interpretar un repertori exquisit i divers. Es van sentir peces de diverses procedències, populars de Llatinoamèrica i d’altres composades pel mateix Ledesma, de les quals va destacar la peça “Gitaneando”, basada en el folklore andalús. Gràcies a aquest concert, tots els assistents que es trobaven als jardins de Cal Milionari van entendre perquè Ledesma és una de les grans figures internacionals de l’arpa.
El festival va oferir el seu últim concert el diumenge al matí ,amb l’arpista Juan Gratiniano acompanyat del grup Orinoco, que van oferir un repertori basat en la música folklòrica llatinoamericana i alguna peça més que coneguda per tothom com va ser la versió que van realitzar de la mítica “La bamba”. Aquest darrer concert, però, es va basar més en l’arpa com a instrument integrat en un grup. Gratiniano també va aprofitar per explicar alguna de les característiques de l’arpa i la funció que realitza en el folklore llatinoamericà.
Una altra de les coses que vaig trobar del tot encertada en aquest festival és la durada dels concerts, ja que en cap cas van ser molt llargs, el que va fer que tot fos molt amè. A banda d’això, també crec que es mereix una gran nota el públic assistent: pràcticament en cap concert es van sentir sorolls de mòbils, gent xerrant i tantes altres coses que últimament acostumem a trobar per a desgrat dels qui volem gaudir d’un bon espectacle.
Espero que aquesta iniciativa que s’ha realitzat a Sentmenat tingui continuïtat, ja que festivals com aquests són més que necessaris i interessants.
