Al butlletí municipal núm. 6 (¡quina mania de posar-hi el zero a l’esquerra!; ¿per què no escriuen també, per ser conseqüents, pàgines 01, 02, 03…, fins a arribar a la 10?), doncs deia que en aquest número hi he llegit la columna d’Eusebio Pacha, que ara ens parla d’assumptes de butxaca. I entre altres coses hi diu: «En los próximos días, hemos de debatir las ordenanzas municipales, y el sentido común dice que hay que actualizarlas al alza para cubrir el déficit si fuera posible (y si no, para disminuirlo) en algunos servicios que presta el Ayuntamiento.» Aquí no vull parlar de cap servei que em presti l’ajuntament, sinó precisament d’un que no em presta. De petits ens havien ensenyat que el baptisme imprimia caràcter, que deixava una marca indeleble. Tractant-se del baptisme es comprèn, perquè és tot un sagrament. Però jo no sabia que donar-se d’alta com a comerciant pogués tenir els mateixos efectes.
Per no allargar innecessàriament aquesta carta, aniré al gra i deixaré de banda detalls importants però al capdavall prescindibles. Quan els meus pares es van jubilar, van llogar la peixateria com a botiga del mateix ram. Va arribar un dia que els llogaters van traslladar el negoci i el local va quedar sense ús. Amb gran sorpresa per part meva, al període següent de cobrament d’impostos m’hi van aplicar la taxa d’escombraries com a «local comercial sense activitat», que per ser que no té activitat és més alta que la que hi tinc assignada, a més, com a habitatge. Després d’uns quants anys de pagar, l’ajuntament va augmentar la quota de les escombraries, i també em va incrementar a mi la taxa d’unes deixalles que no genero. Decidit a presentar una instància per demanar-ne explicacions, per casualitat em vaig trobar pel carrer l’alcalde, Josep Vilaró, i el regidor Joan Corominas (de ca l’Hereva) i els vaig exposar el cas de viva veu. M’ho van justificar d’una manera que no vaig entendre. Però al mateix temps els vaig plantejar, com a doble greuge comparatiu, el cas de la Casa de Andalucía, que segons tenia entès estava exempta d’aquesta taxa. Recordo que el llavors alcalde em va dir que no calia que m’esforcés a demanar aquestes dades íntimes referents a la santa casa perquè eren «matèria reservada». Davant d’aquesta perspectiva, vaig desistir de presentar res. L’únic rescabalament que em vaig permetre va ser publicar, temps després, i en forma de faula, una «Carta oberta a l’alcalde» al meu web.
Com que de vegades la reducció a l’absurd és un bon mètode per sospesar la justesa d’algunes normes, proposo a la consideració del lector aquestes dues eventualitats:
–Posem que l’establiment Corazón Inmaculado de María (¡Déu no ho vulgui!) hagués de plegar per moll. Llavors passaria a ser, almenys als meus ulls, un «local comercial sense activitat». I ara em demano: ¿li aplicarien la taxa d’escombraries en el mateix concepte que a mi?; ¿piularia el senyor Pacha veient que li toquen els Piulachs?
–Imaginem el cas d’un estudiant que es beneficiï d’una reducció en el preu dels desplaçaments a la facultat per transport públic. Al moment d’acabar la carrera, ¿li anul·larien el descompte o l’hi mantindrien, en concepte d’«estudiant sense activitat», per mai que s’engresqués a emprendre una nova carrera?
De la publicació d’aquesta carta no n’espero altre benefici que establir un parell de postulats: que, tot sovint, el poder i el raonament es coneixen però no se saluden, i que el poder ens fa hereus dels perjudicis però no dels avantatges.
