Emili Agulló. Els veïns de Sentmenat han reivindicat aquest cap de setmana deixar de pagar al marquesat els censos medievals que encara graven —un 4% del valor de venda— finques, cases i pisos. L’objectiu és que el Parlament aboleixi l’últim privilegi de la noblesa, que enguany han denunciat per segona vegada amb la Festa del Bon Record.
És una revolta pacífica contra els senyors. Ningú no ha esmolat ben bé les eines ni ha tret les falçs al carrer. Però l’Agrupació del Bon Record fa cinc anys que belluga papers per abolir els censos que alguns veïns del municipi encara han de pagar al marquesat de Sentmenat quan venen una propietat gravada. La portaveu del col·lectiu, Gemma Fruitós, creu que «és una situació anacrònica de vassallatge feudal», i argumenta que l’abolició dels senyorius i els seus privilegis, aprovada per les Corts estatals el 1837, hauria d’haver derogat tots els gravàmens i impostos.
La qüestió, assenyala un altre veí del poble, és que alguns nobles van moure cel i terra per defensar el seu patrimoni. I en el segle XX hi ha jurisprudència que avalava el dret de cobrar censos. Amb plets, alguns llinatges van restablir el privilegi, com ara els marquesos de Sentmenat. Però no són pas els únics. A Catalunya els censos encara graven, avui, finques a Terrassa, Sabadell, Castellar del Vallès, Polinyà, Moià o Barberà del Vallès –un altre dels marquesats catalans d’antiga soca.
Fins i tot a la ciutat de Barcelona, recorda un expert jurídic, encara hi ha finques que es van construir en terrenys on antics senyors havien concedit permisos per al conreu d’hortes i vinyets, i estan gravades amb censos d’un 20% del seu valor.
La mateixa font, representant de la família Sagnier de Sentmenat, explica que el cobrament de censos data de molt abans del sistema feudal, perquè ja eren previstos pel dret romà. Defensa que segles enrere molta gent va obtenir terres de franc, per conrear-les i, posteriorment, construir els seus habitatges, mentre que la família dels Sentmenat només els demanava una part simbòlica de les collites i el pagament d’un cens –l’anomenat lluïsme, d’un 2%– cada cop que la parcel·la era venuda. No calia pagar, però, quan la propietat passava de pares a fills de manera hereditària.
Per contra, Fruitós sosté que els anteriors marquesos de Sentmenat «mai van ser bons senyors», i que «van arribar a reclamar la meitat de les collites d’alguns pagesos en els segles XV i XVI».
Redimir els censos
El portaveu de la família assenyala també que una llei de l’any 1990 obliga a anar redimint –cancel·lar jurídicament– tots els censos vigents. Es va preveure, però, que cadascun dels antics terratinents pogués negociar una compensació, pel fet que deixarien de cobrar per unes terres seves que no havien arribat a vendre mai. En el cas dels Sentmenat, l’import de la redempció va quedar fixat en dos lluïsmes –el 4% del valor de venda de cada propietat–. Al llarg de les dues últimes dècades han anat redimint els censos, però calcula que encara els resten unes 150 finques pendents.
Preu de venda o cadastre?
Un altre dels membres de l’agrupació contrària al pagament de censos, el regidor municipal Joan Casoliva, defensa que el pagament del tribut, en qualsevol cas, s’hauria de fer sobre el valor cadastral de cada propietat, molt inferior al preu de venda, tot i que els municipis l’han apujat en els darrers temps per incrementar la recaptació d’impostos com ara l’IBI.
L’ús d’una referència o una altra té un impacte diferent en la butxaca de qui ven. Per exemple, Fruitós va haver de pagar sobre el valor de venda del seu pis, ja que anys enrere el promotor dels habitatges no havia redimit el cens sobre el valor del solar. Casoliva relata el cas d’una altra veïna del poble a qui la família Sagnier de Sentmenat va reclamar 85.000 euros després que construís una nau industrial. Si hagués pagat abans en funció del valor cadastral del solar, s’hauria estalviat un bon pessic.
Queixa al Síndic
El col·lectiu fa temps que va remetre a diputats del Parlament diversos informes i estudis històrics perquè s’avalués l’abolició dels censos. Casoliva revela que la qüestió s’ha encallat en una comissió jurídica al Departament de Justícia, ja que s’haurien d’introduir «diverses modificacions en el llibre cinquè del Codi Civil de Catalunya». També han deixat la demanda a les mans del Síndic de Greuges, que la va trobar interessant. Però «prendre drets és molt feixuc», conclou el regidor.
El representant de la família dels marquesos justifica que en molts indrets hi ha finques gravades amb censos, tot i que «molts hereus no se’n preocupen i aleshores prescriuen». Els nobles sentmenatencs, però, n’estan ben al cas. Per exemple, l’Ajuntament va trigar anys a aconseguir la cessió gratuïta del castell del llinatge, abandonat i ara en fase de rehabilitació. El marquès va obtenir, a canvi, permís per fer pisos al voltant. Les monedes d’or ja són història.
Fira medieval, auca del marquès i «proves» d’ADN
L’agrupació organitza per segon cop la Festa del Bon Record, tot i que a més del component lúdic hi ha el reivindicatiu «per fer veure a tothom que Sentmenat encara viu a l’edat mitjana». Les activitats van començar dissabte, amb una fira medieval que ha coincidit amb la del municipi veí de Palau-solità i Plegamans. Al vespre, un marquès de pega va llegir el pregó inaugural, carregat d’ironia. I a la parada del grup, a més de signatures per reclamar l’abolició dels censos, recollien proves d’ADN per trobar descendents del llinatge. Es tractava d’una altra broma reivindicativa, ja que els visitants podien optar pel procediment actual –el mostreig es fa amb làser– o pel sistema medieval, amb un cop de destral per aconseguir la mostra de sang per comparar. Diumenge a primera hora del matí es va fer una passejada per les terres del llinatge, i a mitja tarda la representació de l’Auca del marquès, una obra de teatre denúncia que volien concloure amb la crema simbòlica d’un ninot que representava el noble. L’Ajuntament, però, va preferir que no cremessin res.
La portaveu de l’agrupació, Gemma Fruitós, lamenta que les administracions públiques no hagin posat fi al cobrament de censos. I volen unir esforços amb veïns d’altres poblacions afectades per fer massa crítica. Casoliva també admet que poca gent es mobilitza perquè no es troben el problema fins que no estan a punt de signar la venda de casa seva, davant de notari, i arriben els descendents del marquesat, un cop han rebut notificació del registre de la propietat. Molta gent, continua el regidor, s’estima més no pledejar per no endarrerir l’operació, haver de tornar a negociar la hipoteca i pagar un altre cop el notari. En aquest cas, Fruitós troba «humiliant que el primer taló de la compravenda se l’enduguin sempre els hereus del marquès».
(Article d’Emili Agulló publicat a El Punt. Reproduït amb l’autorització de l’autor)
