Els pupils de Josep Morral tanquen la segona volta amb una derrota que suposa tota una dosi de pura i crua realitat del gran problema que amenaça l’equip: una preocupant incapacitat d’enfrontar-se a l’adversitat . Després d’un primer temps en el que els blaugrana van controlar l’embranzida dels locals a força de solidesa i blindant la seva porteria amb ordre, el mur es va enfonsar en el segon temps amb massa facilitat. Víctima de la duresa del Badia, el Sentmenat va haver de començar a fer canvis i l’equip va capitular davant la incessant insistència dels locals. La vermella a Armando per protestar va confirmar l’autodestrucció de l’equip. És l’enèsima vegada que el Sentmenat s’esfondra davant l’arribada de la dificultat. Aquesta derrota tan sols és una més en la col·lecció de partits perduts que compten els blaugrana per no adaptar-se als problemes que poden donar-se en un partit. L’empat davant l’Olímpic Can Fatjó i la derrota davant el Can Colapi són demostracions que es queden insignificants davant el fet més contundent: l’equip ha estat incapaç de remuntar un matx aquesta temporada.
Morral va treure un onze format per Miki Castillo, Dani Alonso, Bueno, Raúl Martínez; Armando, Pardines, Márquez, Bermejo; Christian Alonso, Eugenio i Donai en el qual per sobre de tot va destacar la presència d’Albert Pardines, que tornava al Sentmenat dos anys després. La principal atracció de l’onze va ser alhora la que més va brillar en el primer temps. Als seus 30 anys, el ‘6’ proclama com ningú les ganes del trident de la ‘vella guàrdia’ que en breu tornarà al Sentmenat: a més d’Albert, Ramón Anaya i Quico Fernández. Pardines va donar una lliçó de saber estar en el camp. Col·locat en el doble pivot al costat d’Armando, el mig va fer un partit d’allò més complet fins que va ser substituït per un cop en el peu. Amb l’esperit d’un juvenil, es va buidar al camp i va escombrar tot el que va trobar a el seu pas.
Amb Pardines relluint des d’aquest treball fosc, el Sentmenat va saber adaptar-se amb ofici a la proposta del Badia d’atacar amb paciència i intensitat i va acabar cedint la possessió. Tot i així, l’equip no va renunciar a intentar abans canviar el desenvolupament del partit amb la personalitat que va faltar en la segona part. Després d’uns primers minuts de tempteig, els blaugrana van intentar apropiar-se de la pilota. Encara que van fracassar en l’intent, els visitants es van treure un pla ‘B’ que va frenar l’ímpetu del Badia, sempre al límit en les disputes i en les segones jugades. Els de Morral es van atrinxerar enrere i amb ordre i, sobretot , un formidable ofici, van assecar cada atac d’un conjunt verd obstinat a atacar per la banda esquerra. Mai van progressar les jugades locals per aquest costat, defensat amb sobrietat per Dani Alonso, que ajudat constantment per Bermejo i per Pardines quan el mitjà queia al costat per tapar, no va tenir problemes per tallar el camí cap a Miki. L’eficàcia momentània del Sentmenat estava constatada: el Badia va trigar mitja hora a tirar a porta.
Els de Morral tampoc es van deixar veure en atac i aquest es va convertir en el gran defecte de l’equip en la primera part, massa lent a l’hora de desplegar l’atac . Tot i així, el gol d’Eugenio es va convertir en la millor tapadora del problema. El ‘pichichi’ del Sentmenat va aprofitar una mala passada del porter per marcar a plaer i acabar amb una sequera golejadora que feia quatre partits que durava. Els locals van comptar amb una clara ocasió fins al descans però va ser desbaratada per Miki. Tancat al darrere, el Sentmenat se sentia còmode dedicant-se només a desactivar els atacs dels verds i a més a més cobria amb el replegament dos defectes que afebleixen moltes vegades a l’equip en defensa quan ha de recuperar després de pèrdua: la distància entre línies i els espais a les bandes.
I va arribar la segona part i amb ella, la dimissió del Sentmenat. Va ser un acte d’autodestrucció , ja que l’única cosa que va canviar el Badia va ser ficar encara més intensitat. Tot i així, com atemorit, i commocionat per la sortida de Bermejo del camp, els blaugrana van començar a perdre la identitat passant de no saber gairebé que existia la paraula error, a repetir-la constantment en el seu joc. Erràtics a les passades i molt menys junts que en el primer temps, semblava que era qüestió de temps que amb un gol del Badia –tot intensitat-,el Sentmenat es comencés a enfonsar. La igualada, definida dins de l’àrea, va tenir el seu origen en una fallada de Raúl Martínez en el lliurament. El central va perdre la pilota en la sortida i va deixar al descobert l’únic defecte de Bueno, que sense velocitat, ha de guardar la posició abans d’acudir a la cobertura en aquest tipus de jugades.
Les males notícies se succeïen en el Sentmenat: Pardines, Bueno i Donai havien de deixar el camp pels cops rebuts i els canvis no van millorar a l’equip. L’excepció va poder arribar amb una doble ocasió d’Eugenio, que primer va engaltar una pilota i després no va poder marcar en el rebuig del porter local. Gairebé a continuació el Badia va prendre la davantera en l’electrònic després d’una pèrdua de Vargas –substitut de Pardines-, en el centre del camp. Immediatament després del segon gol local, Armando va sentenciar el Sentmenat amb la seva expulsió per protestar. Esgotats els canvis i amb un menys, els de Morral van perdre el nord i van ser una caricatura de sí mateixos encaixant el tercer gol de penal. Va ser tan sorprenent com a trist el contrast de la doble imatge que van oferir els blaugrana: de ser un equip ordenat i amb caràcter a l’inici, a ser un conjunt anàrquic i sense ànima al final del partit.
