Tinc entès que el casal de joves aviat canviarà de destí, ja que es farà el centre de dia en aquest espai o almenys és el que s´escolta pel poble.
A mi, com a molta gent, m’encanta aquest espai, ja fa anys que hi anem. Allà he passat part de la meva adolescència amb els meus amics, hem fet un munt d’activitats, he conegut a gent… És un espai que té el seu encant, aquell pati, el ping-pong, el taronger…
Però el que sap greu, és que un espai tant maco no estigui gaire cuidat. Us convido qualsevol dia de pluja a visitar el casal. Us garantitzo que us trobareu els dos nois que treballen en el casal armats amb dos fregones i mil galledes, intentant escórrer els inmenssos bassals d’aigua que es formen.
I per no esmentar les cascades (mil goteres) d’aigua d’un degoteig constant que refresquen la taula de ping-pong (que comença a semblar un mapa de relleu de Catalunya) i els ordinadors (que no cal recordar que no són amics amb l’aigua). No cal que fem una piscina coberta, ja tenim el casal de joves quan plou!
No vull criticar ni a polítics, ni a les institucions pertinents encarregades del casal. Per tapar goteres no és necessari pintant les parets d’un color ben macu i alegre. Resultaria més eficaç altres mètodes. Busquem una solució siusplau!
Simplement és un avís, un crit de socors, un crit supervivència d’un espai conegut per molts però cuidat per pocs.
